Anna Maria Ulldemolins Soldevila

UNA VISIÓ INVOLUNTÀRIA

Cara a cara, callats

i mesurant-se amb la mirada.

Observant-se en silenci

esperant  algun senyal

que canviï la malaurança.

Ella, com una vestal,

bonica i delicada,

bruna de cabell i de pell blanca.

Ell, jove, alt i ben plantat,

de pèl castany i mirada blava.

Jo, testimoni involuntari

d’un moment de tensió,

sense sentir-ne el so

que expliqui la situació

veig el gest que parla.

Després d’un llarg silenci,

se separen,

ell marxa, ella dubta,

però el segueix ansiosa

intercanviant paraula vana.

Això s’acaba,

ella torna enrere

i, com en una tragèdia grega,

amb la mà al front,

la jove es tapa la cara.

Quant de patiment traspua,

quanta tensió acumulada,

quin desesper en la mirada,

el món se li ensorra,

el cor se li para.

NIT DE NEGUIT

La lluna, la pruna, porta anells
mentre mira, amb cara curiosa,
l’espectacle d’un món ple d’anhels.

Du una corona blanquinosa
que en verd es transforma
i es difumina en el cel ennuvolat.

Sembla comprendre la vida
que, silenciosa, lluita i sospira
a cada casa, a cada veïnat.

Vetlla el patir d’una dona
valenta i soferta que, angoixada,
viu el moment més delicat.

Aquell en què la vida s’escapa,
mentre clama la mare que la vingui a buscar

i un se n’adona que el món s’ha acabat.

11 de gener de 2017

LA BOIRA

L’edat ens treu nitidesa,
els ulls ja no hi veuen com abans.
És compassiva la naturalesa,
ens evita veure els estralls dels anys.
De la mateixa manera,
quan cau la boira sobre el paisatge rotund,
l’endolceix i el difumina
i tot s’endevina mentre s’esmuny.

14 d’abril de 2016

TEMPS DE CIRERES

Vermells cors de colomí
que bategueu en verda branca
i atraieu insectes, ocells i nins
amb vostra dolçor almivarada.

Mentre lluïu com a robins,
se us atansen ben golafres,
us xuclen, piquen i empassen
I, fins i tot, se n’omplen les butxaques.

Tots us cullen amb delit
i omplen cistelles cormullades,
els nens en fan enfilalls
i les nenes, arracades llargues.