Albert Canadell Vilalta

                         

ARBRES DE SOL I BOIRA

                    sense artificis ni metàfores

t’escric

més nu que quan vaig néixer

envernissat de vella vergonya

que a poc a poc s’escata

no vull cantar-te ni els èxits ni les derrotes

només et diré que he fet

                    de bufó al circ

que he après a riure

i a plorar com els autèntics pallassos

que he invertit mitja vida

per camins mundanals

sense rumb ni destí

que servo la resta

per endreçar-me i refer-me

inventar-me si cal

reconstruir-me de bell nou

o apedaçar-me si es pot

t’he estimat a tu

tant com a totes les amants

com a la millor companya

com al meu fill

com a mi mateix

també saps que t’he escopit

i vomitat al damunt

que he patit amb desmesura

s’han vessat efluvis d’amor

he udolat d’alegria

ja que m’has regalat dies d’inspiració

hores de tendresa

minuts de serenitat

orgasmes i poemes

nits sense tenebres

hores de ràbia

jorns de tempesta

gràcies al teu alè

he conegut la veritable màgia

la teva bellesa voluptuosa

i la fràgil diafania

paisatges il·luminats al zenit

i cremats al crepuscle

vitralls místics

                    perfils obscens de lluna

després de les ferides

mans amigues m’han acaronat

destesant el meus músculs

encongits de por o de cansament

he despertat relaxat

a punt per iniciar un nou cicle

sembla apagada la foguera

però espurneja una minsa brasa

duradora llenya d’olivera

ara crepita i s’encén

i puc escalfar-me del fred

de tants hiverns gèlids i humits

que m’encorben l’esquena

essència universal

sobre l’herba verda

voldré escoltar el teu so amorós

la música tel·lúrica

els violins i els sacs de gemecs

el batec estremidor de la terra

el glatir de les vives criatures

el cant del món

la serenor antiga de l’argila

el ritme de l’aigua

els cors dels estels que irradien bons presagis

l’he vist jo

el foc de les festes

també el fum definitiu dels comiats

la mirada desesperada dels guerrers

la calma dels monjos

els rostres de la tribu solcats d’arrugues

totes les cicatrius humanes

el teu fruit marcit

l’esquelet del temps

la pols definitiva

i la teva tendra llavor

que germina pels camps tacats de carmí

i arrela en boscos i deserts  

mira’m

sóc jo

sang de les teves artèries

esquitx de la immensitat

gotim del Tot

                    parla’m  

                    besa’m

estima’m

sóc el teu petit grill

ressò de la teva paraula

                    ara vinc

aparto i escombro

les fulles seques i els parracs

netejo la teva diàfana Avinguda

xiuxiuejo inventades oracions

admiro els pollancres tots en fila i ben atents

les aus voleien entusiasmades

fletxes boges del cel

uns núvols puntegen la cúpula

i un gos es pixa a tocar d’aquest mur

remena la cua esquerp ràpid melangiós

                            contemplo

a l’esquerra una casa de pagès

que necessita d’uns retocs

a l’ànima corcada

a la dreta més natura pentinada pel ponent

he deixat unes petjades senzilles

en la senda vital

però he fet l’amor de debò

segueixo amb la mirada

el torrent que sempre corre

passegem-nos una estona més  

fes-me pessigolles

toca’m el melic

vella amiga

caminem junts

per aquestes sendes

inundades d’estiu...