Gener Barjola

Ignots pregons de saviesa
d'un gorg sonor que miola
en l'interior la por i els plors
d'un cor abatut entre l'oreig
i el goig de l'angoixa.

El clamor voluntariós
de l'asceta que predica per l'ascens
i esgarrifa un corb poètic sense verb,
que observa famèlic
un subjecte subordinat a la conjunció.

Només cos esclau
d'un adverbi que fou pronom
en un paratge desert de prosa i de vers.

Assetjat per un accent
transvestit d'interrogació,
per un quelcom convertit en dolor.

Visc de trànsit
en aquest hivern de paper
que gemega i arrossega arrels.
Branques que ja no toquen el cel.

En aquest dol on no et veig... inspiració
i només ets l'alè fred de la mort,
la cloenda de la poesia en aquest maleït món.