Toni Bel Queralt

Ara el teu em ve a mi

El ploure torna la raó als pobres del Rocall,

pels ignorants: pedra. Pels sabuts: orígen.

Quanta veritat, mare!!! Ara lo teu em ve a mi:

—Fill, l´aigua, per on passa, sempre se´n recorda.




A l´estació del taronger l´aigua no ens fa tremolar.

I el fred, tapats en bona palla, no un, sinó fins a quatre.

L´amor, geranis i xiquetes pels carrers, a la primavera.

Ah!!! i la coveta, les parets amples sofoquen la calor.




La vista, la millor: d´Irta al Delta, un món.

Jo allí, sense xiqueta, m´he enamorat de la vida.

A baix les dones són especials, planeres, diria.

“Rocallenc, queda´t il·luminat al teu Mirador.”




I penso i sento, als pobres del Rocall he dit?

Poble només n´he viscut un, en coneixo més.

Al meu, de moneda: a dalt, pobres; i a baix, rics,

però de cor tenim lo nostre tresor: vida al carrer.




I quina vida, mare!!! Ara lo teu em ve a mi.

“Quan seré gran, les escales no pujaré.”

I arri, paquetets, i a la planta baixa tots a viure.

I gran t´has fet, mare: quanta raó, de tant patiment.




Si l´entrada de casa parlés, escriptors faltarien;

si el cantó de la fresqueta despertés de l´oblit

els guionistas, dropos, la imaginació a l´atur.

Dos racons de les meues tardes i nits d´estiu.




Però entrada i fresqueta, mare, no hi són

les nostres nits!! M´enyoro d´allò teu i meu.

Tinc ràbia de créixer sense la vida al carrer.

Mare tinc por, perquè ara lo teu em ve a mi.




Només ràbia, i plors, només quietud a la nit;

només aigua que saps que no pararà, punyeta!!!

Que algú face que pare, les meues tietes,

els meus amics, els meus germans, però no volen.

I de sobte tu, mare: “Vivim al Rocall, fill, aquí dalt

l´aigua corre com la vida i l´hem de saber deixar passar;

veure-la amb els ulls, sentir-la amb el cor,

odiar-la amb el cap i, si cal, donar-la per altri.




Allí baix no corre, s´atura i es fa espessa

creue-me es bo que siga així, pels arbres,

per l´hort, per, en definitiva, donar-nos vida,

però, fill, per a l´home de baix és malaltissa.”




I sí, i com passa, i com corre, i no para.

Em costa, i em pesa, però sí, ara ho entenc:

la teua entrada, la teua fresqueta, la teua raó.



Ara, mare, ara puc dir: Ara el teu em ve a mi.