Montse Boldú Mayor

El teu cos,

cirerer en flor,

no  m’enganya;

que entre les cuixes se’m lliura

i joiós entre càntics m’esclata.

Però quin desfici!

Aconseguir la penyora,

tot el que dins  d’un flascó

la teva ànima pudorosa

tan gelosa m’amaga.

Vaig descobrir l’ombra del teu cos

escampant flors d’ametller i tarongina

en racons on d’altres, abans,

només hi plantaren bardissa.

Des d’aleshores ençà que vigilo,

amb desig,

els minuts que disciplinats fan fila,

perfectament aliniats com vagons,

fent l’habitual viatge de l’hora,

ignorant que anhelosa els observo,

impacient,

per santificar d’entre tots a n’aquell

que a la meva vora porti la teva pell.