Montserrat Bordes Vidal

El solc que guarda

Els que s’estimen es fan patir i alhora somriuen.

Viuen dintre dels solcs del cos de l’altre i a les nits s’hi adormen.

Arrecerats de l’aigua quan plou,

llepen la carn i la lluna, i deixen passar el temps i els cometes.

De vegades, al tardet, quan fa bona hora,

algú s’asseu amb una cadira al balcó i els espera.

Passen entre un munt de fets,

amb la sal a la llengua i encaragolats l’un a l’altre.

El nas pot ser un solc;

i els cabells, l’herba fina

que quan dormim ens creix des del coll a les galtes.

Els cossos cansats dormen damunt les cuixes toves i salades.

Cuixes que esperen, peus freds que es troben;

mans que agraeixen, boques que s’obren

i que tasten l’olor salada del solc on descansen.

El caragol i la llengua

Ah, el plaer, música que arriba de lluny,

que omple les places,

música que plou damunt de la terra i dels arbres

i que s’encaragola al voltant dels pits de les dones

i rellisca per les panxes, rodones,

que ens condueixen en un viatge llarg,

que no té preu i que cap guia coneix.

Un viatge circular,

com la closca de caragol

que guarda la molla tova com la teva llengua,

aixopluc del meu plor i embolcall del meu cor desfet i empobrit.

El fred que talla

Si miréssim dintre de la closca del caragol

que ara mateix puja la pedra del marge de la finca

−trencat pel temps,

però arrelat encara de soca

i oblidat per aquells que no saben què es un marge−

trobaríem el camp sencer:

la fulla de l’ametller que tremola una mica;

l’escarabat a mig morir que s’esgarra rabiós

dintre del dipòsit d’aigua del cel;

el llangardaix que fuig del nostre esguard

cap al recer d’algú que no l’espante;

l’agror de la maçana caiguda,

sema, passada, podrida;

el cop sord del fruit en parar damunt de la teulada;

la pudor de fems de la granja propera.