XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar
La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia
dijous, 25 de desembre del 2014
dilluns, 15 de desembre del 2014
divendres, 12 de desembre del 2014
Antoni Casals i Pascual
INSOMNIS/SOMNIS
1.
En els llavis silencis,
i en l’insomni la imatge reiterada
d’un neguit persistent.
Albires pell dins la basarda dels llençols
i un so de mars distants, reivindicant els tactes,
et pessiga les nits vençudes
pel desgavell de l’hivern.
En els llavis calfreds i en el cos livideses!
Quina mort minsa i lenta
lleva l’àncora i enllà del mar t’aboca
a platges sense sorra ni petjades!
2.
Els somnis al calaix, només recança
on descobrim els sons
de músiques incertes acompanyant
els monstres de la nit.
La lentitud de les coses com passen
ens cansa molt
i ens fa sentir-nos lluny
dels hiverns que ens assetgen.
dijous, 11 de desembre del 2014
Carles Vall
Fresquívola brisa...
Fresquívola brisa.
Silencis mar endins,
llunàtiques metàfores...
Les persones només morim
quan el cor deixa de bategar
o l’ànima deixa d’emocionar-se,
llavors quedem amb els ulls
oberts però sense vida...
Quan les il·lusions no ens van
al galop a la sang, estem morts,
és igual que el taüt sigui una
cova o un castell amb reixes d’or,
estem morts quan ja no
ens emocionem...
La solfa cos a cos encara
em fa cantar, m’agrada
l’abraçada que es fa poema,
o quan les llàgrimes dansen
al meu pit, quan el cor
se sent orfe de vida, la carícia
que em fa estel, quan els
llavis diuen el teu nom...
L’embruix del silenci...
L’embruix del silenci
el concert de la solitud,
retrobar-se, saber-me...,
combregar de la carícia.
Cos i ànima a la vida,
al campanar del desig
campanades de passió.
Coneixement, coneixes,
mirar i veure, pell,
tendresa, solfa a deu dits,
brindem amb el somriure
de la mirada, dues boques
amb l’idioma ancestral.
Cauen paraules i floreixen
en terra bona, canten les arrels,
els rellotges engendren solitud.
La teva companyia m’abraça.
A foc lent...
En una cassola de paciència
hi posarem sentiments a foc lent
amb flames de passió,
traurem les il·lusions que
teníem al bany maria
i les deixarem a temperatura
ambient, servirem unes carícies
macerades de vida, omplirem
fins la meitat, dues copes
amb vi de convivència,
unes mirades sense maquillar,
mastegarem a poc a poc
per trobar les espines, i amb
la boca tancada per no
portar la contrària..., riure
moderat, procurarem que
els llavis no es ressequin,
no se sap mai, ens quedarem
una mica amb gana, encara
ens falta el desig...
dimarts, 9 de desembre del 2014
Anna Maria Ulldemolins Soldevila
Un bany al Marjal, als anys cinquanta
Remor de tronada llunyana,
salabror humida a la pell,
els blancs còdols, que fent de muntanya,
al davant apareixen ensems.
A l’esquena, prats i sínies
impassibles deixen passar el temps,
i en arribar a dalt la carena,
un garbuix de valls i cims apareix.
Tot de blaus, de grisos i verds,
un món líquid, bellugadís, immens.
L’èxtasi, en esglai es transforma
al veure, en un instant fugisser,
com la blavor s’empassa
el pare que tant es reconeix.
Però la temor s’espassa ,
amb alleujament infinit,
al veure allà, a la mar llunyana,
un caparró, de riure, esclafit.
Velles oliveres trasplantades
Com en un bosc encantat,
apareixen a la vora del camí,
les seves soques centenàries.
Torturades per la vida i el temps,
en els seus profunds plecs,
semblen protegir follets i fades.
Qui tingués la innocència de l’infant
per no veure, de l’home, el desgavell
i, amb ulls encuriosits i il·lusionats,
resseguir els seus forats
imaginant una mà de contes.
dimarts, 2 de desembre del 2014
Joan Guasch i Torné
DES DEL PASSAT, RECERCA
VIATGE AL PASSAT
Les fulles fan munts a l’ampit de la porta.
Els pardals han criat sota les teules
trencades.
L’herba seca xiuxiueja per les rajoles del
terpe
empesa dolçament per un aire ple d’absències.
El temps ha passat.
Viatjo al principi per trobar-te.
ESTACIÓ DE PAS
De matinada, al vestíbul solitari
ens creuem una mirada, sense voler.
Esperits aïllats que esperen un tren
que no sabem si arribarà.
L’alè de l’aire és dens de xafogor urbana.
Una noia sense esma escombra el terra.
La llum d’un anunci parpelleja
i en la distància s’escolta un esbufec,
un sotragueig que no ho acaba de ser.
Consultes la pantalleta del mòbil
amb un neguit desestructurat.
S’atura un tren silenciós,
però no és el teu.
Marxo amb el buit de no saber.
NO ET GIRIS
Quan marxis, no et giris,
així no sabré si has plorat
i sempre pensaré que m’enyores,
encara,
que no hi ets perquè ets lliure,
que jo hauria estat un llast inevitable,
l’àncora d’un vaixell varat
en la sorra emboirada del passat.
EXISTIM
La pregunta és: existim?
A través dels meus ulls translúcids
veig una vasta extensió de terra roja i aspre,
com la placenta que queda després del part.
Sense mirar flairo amb ànsia la realitat:
flairo boscos efímers de fets quotidians,
flairo racons de barris tranquils amb gent
feliç,
flairo onades d’aire amb gust de matèria,
de noies perfumades i nois esbojarrats,
de gats grassos i gossos abaltits.
Faig un gran glop de licor còsmic,
escuro el got nocturn i llunàtic
i em distrec escoltant una cançó divertida.
Miro la realitat de fit a fit i trobo la
resposta:
Ei! Que hi ha algú?
divendres, 28 de novembre del 2014
Mariola Nos
Viatge
Tanco la porta per fora
on la roba negra
penjada als fils
sembla l'ombra
del que vaig ser
ahir
Vestida de dol
Acompanyada ara
per una pluja de records
i ell
descorro la cortina
que dóna a Rambles
només un poc
per fer un ull
tímidament
despullada
Davant o ben a prop
està el Pastís
crec
No he tornat
més
En el tancat
d'on vaig tirar
la clau
el recordava
igualment
Em diu que sí
que està allí
Respiro
amb un somriure
Allà al Timbal
m'han dit que així
entra l'alè
sense voler
Ja hi veurem
A les dues del matí
són les tres
Un altre canvi
Una altra pèrdua
Fins a l'altra
Març 2014
En un hotel a Rambles. Barcelona. En un viatge a l'escola de teatre El Timbal una nit que va canviar l'hora.
Més d'una vegada el canvi d'hora ha marcat la meua vida. Hi ha dates que mai podré oblidar i sempre recordo.
dilluns, 24 de novembre del 2014
Manuel Rivera Moral
ÍCAR A
LA XARXA
Qui
ets tu?
“Jo
sóc el que em fuig,
potser somni, potser mentida,
un préstec sindicat amb el temps,
palimpsest intermitent,
pintura de moltes capes,
invasió continuada de micos i gestos,
una punta de fel dolç als meus llavis,
una branca d’olivera i una rosa,
una arma i una creu trencades a l’altra mà,
l’orella de Van Gogh
i aquella que va mossegar Tyson,
un pretèrit d’amor plusquamperfet,
un futur potencial, un sec present,
un núvol que passa i em salva de l’Atac.”
“Jo
sóc, de la meva derrota, el missatger,
el conveni sense firmar amb l’ànima,
un animalet espantat en la tempesta,
un cuc que teixeix la seva bava i la seva
closca,
el soliloqui del xiprer,
l’escombriaire als boscos de la meva tardor,
una ferida de navalla que supura i supura,
la meva més bella covardia,
un cor de cuir i un cor amb bressol,
el meu trasbals i el meu garbell,
els meus cabells blancs, la meva foscor,
el meu besllum,
un circumstancial de lloc i temps.”
“Jo
sóc el que hem menjat:
el vi ranci i més dolç de la casa,
ànec chic
a la taronja xinesa,
ametlles amargants, cor de carxofa,
la vida filetejada.”
“Jo
sóc l’ombra del teu gos i el teu gat,
la meva camisa, la meva suor i els meus
afaits,
l’assalt amb telefèric al teu castell càtar,
titellaire, foll i pidolaire de porta teva,
dansaire en un pas a dos,
els teus raïms i els teus ossos
pels que visc i em desvisc,
la teva conjunció copulativa
i també un antropòleg
d’antres,
un sol amb Camarón de la Isla,
uns daus amb fetilleres i silbatangos.”
“En
realitat,
jo sóc totes les persones,
la meva quotidiana temptativa,
els rescatats, els altres,
el perdut afany dels vents,
diversos fronts,
allò que busco,
emigrant, dervix infinit,
gras i desafinat cisteller del cor,
campió de curses cap enrere al seu col·legi,
xiquet que juga vora del mar desconegut,
licantrop de trops, geòmetra arquitecte de
l’aire,
absolutament modern, absolutament antic,
aspirant aeternum a missioner
i pels àngels de Crist absolt i dissuadit,
arxiver i lladre major d’inutilitats,
un pell roja, un peu negre, l’esperança
blanca,
un combat oratori a quinze assalts,
un crític de pintura astral i de mamífers,
una temporada a l’infern
per una punxada a les venes metafísica,
el rebel que va apurar la frenada fins a
l’abisme.”
“Jo
sóc el fingidor que veritablement sent,
la fletxa que mai no hi arriba,
fragment de paraula i gramàtica,
un permanent interrogant:
per què Món i no No-res?”
“No
és fàcil trobar-me.
Vaig
caure en una vall fonda i perduda.
Vaig
caure a la xarxa del desig.
Sóc
un Ícar caigut.
Jo
sóc com tu,
un
Caigut.”
diumenge, 23 de novembre del 2014
Artur Segarra Esteller
SILENCI
S’acaba el dia.
Encara no he trobat el silenci
per a poder
fer poesia.
La nit no ha existit.
I ja torna a ser de dia.
Torna el rumor
i la melancolia.
Cerco un lloc
perquè transiten en mi
els pensaments
i els sentiments,
per cercar el poema
imantat de la vida.
L’he trobat.
És un curt camí
ple de flors
amb dos espills
de marbre negre.
De dos ànimes estimades,
de cossos desfets.
Amb ells, trobo
el silenci, l’amor.
I entenc que diu el poeta
que és poesia.
dimarts, 18 de novembre del 2014
Samuel Vila Bonet
PLATAFORMES
Dimensions
voluptuoses
esquitxen nebuloses rugoses
que passen pel meu davant.
Els vidres es rebenten,
les parets s’esquerden,
els pilars s’esberlen...
I tot cau
I recau
per a què es torni a construir,
per a què es tornin les mans a ferir,
i dintre les ferides, la perdició
tapant el forat de la guitarra
i els abismes de la reflexió;
jo m’he quedat tancat
en llur obscura profunditat,
enmig d’una orgia
d’ombres i soledat.
Mai no ho havia vist així,
des de aquesta perspectiva,
des d’aquí dalt,
sempre he estat embadocat
amb un silenci allunyat,
xuclant verí
de llum artificial.
Sembla que la
carretera s’estiri
sota les rodes de l’impossible,
aixafant la mentalitat
d’hom ensobecat,
assegut en una gravetat invisible,
a l’abast de la grisor d’una argelaga,
en un reflex s’afalaga
amb subtil humilitat fingida,
però no hi ha cos ni matèria,
tan sols hi ha ànima en essència,
i si no hi ha això, no hi ha vida.
Les ramificacions que em brollen de la
boca
subjecten plataformes
de pell envellutada, sorgides de la fel
de la terra emmarada,
recorden la puresa de l’origen
i es distreuen en el vertigen
del matí fred,
encara fosc,
on tothom somia despert.
En l’aire del desert
suren les inquietes ments
congelades en fragments
de ciment.
I allí,
en la concòrdia de la perifèria,
irrompia la carretera que,
pensívola,
em mirava,
m’intimidava...
I el seu cor de quitrà
a dures penes bategava.
Vaig córrer a agafar el ganivet
que amputava les cames dels gripaus que
trobava,
i vaig tallar-me una vena
i d’allí em va vessar la meva còlera;
vaig voler
llevar-li la vida al dur asfalt
i no vaig poder.
Abatut, havia tornat
als carrers xops de fosca nocturnitat,
a vagar com un esperit
per antics paradisos que ara resten
podrits,
i havia amagat la meva sang al mugró del
secret més místic
i ja era cos només,
i ja no era res.
Però ara, la sang ha tornat a mi
i em sento viu,
capaç de tot.
Ara jo sóc
la discòrdia,
un exterminador,
destructor de la raó,
maquiavèl·lic pertorbador...
Ara jo sóc
un pobre boig
solitari...