Lluís Calvo

Dos poemes d’Estiula (Labreu edicions, 2011)

http://www.youtube.com/watch?v=T4GFCnibUDQ&feature=related









Som expulsats del món i en som, tan sols, espurnes
que s’alcen en un clos de solitud.
Un somni astut, que vola i xiula i canta,
ens aplega en un calze amagadís
que s’alça en nom del Tot. Qui pogués, en l’abisme,
conèixer-ne l’ordit! Fórem com ell, un dia,
i ara en busquem l’encís. Tan fràgil i llisquent
que, abans que puguem heure’l, ja és pols enmig dels dits.















A Llentes i Estiula, a la Riba i l’Auró, a les Ajagudes i la Garsa, volen els corbs, floreixen els blauets i s’entollen els camins. Des de la carena totes les masies caben a la mà. Els antics ramats són ara un únic bel. I tots els rocs el mateix roc: marga, gres o còdol. I els pins? I els terrampers?
El nostre pensament és més ràpid que la llum. Podem anar on vulguem, en un instant que fulgura i s’enfuig. Romandre aquí és el màxim encert. Parlar-ne, el revers de la indiferència. Tu esculls, al capdavall, la senda alada: sempre impredictible, desobedient, excepcional.
I per anar als Rasos de Tubau tira pel dret. Hi arribaràs en poca estona, si cap marrada –o aligot– no t’hi distreu.