Lluís Calvo

Abissal

L’arc de les cames és un meridià
per on passegen llops i hienes
amb la fam dels captius endormiscats.
Instants? Agafa’n un grapat: pits i peus
damunt l’estesa tèbia de les hores.
Però de la terra vas al mar:
no és la finestra, només, sinó una remor
que ve de fora. Quarts de quatre.
Surts del cos i ets un nàufrag,
xarrupes l’última aigua que et queda,
devores l’àrid fruit de la passió.
Un mirall tacat, el llit desfet,
les teves sabatilles com un objecte mil•lenari.
Ens hem tret la careta i els actors
que vam ser es miren, absorts,
per retrobar una nuesa de marees baixes.
És aquest oceà el que voldria:
deixes el teu cap sobre el meu pit
i escoltes sons llunyans. I no dius
que allò que sents és ara aspre, ronc,
que sols hi ha calç on desvetllaves brànquies.